Que Sufjan Stevens es un Deu es algo que ningú deuria dubtar. Pocs son capaços de traure tants discs a l'any (Com aquell Quintuple album de nadales de fa dos anys, o el projecte de traure un disc per cada estat dels USA) i mantindre el nivell tan alt.
La primera vegada que vaig escoltar esta cançó va ser en les llums apagades al llit intentant dormir en una nit de tormenta en la que estava sensible cual emo. Potser això explique una mica l'impresió que em va causar.
Angoixamenta, fascinació,... encara no puc descriure les sensacions que em provoca una cançó tan sinistra, i a l'hora tan preciosa com aquesta. La conjunció de lletra i melodia la van convertir en una de les meues preferides a l'instant.
Al dia següent vaig buscar mes informació sobre la cançó i em vaig trobar en aixó (Es molt interessant, i a mes fa que la cançó siga mes gran, dropos!) . I definitivament es convertia en una de les cançons de la década, i cada dia guanya mes (i com mola el video amateur este):
And his mother cried in bed
Folding John Wayne's T-shirts
When the swingset hit his head
The neighbors they adored him
For his humor and his conversation
Look underneath the house there
Find the few living things
Rotting fast in their sleep of the dead
Twenty-seven people, even more
They were boys with their cars, summer jobs
Oh my God
Are you one of them?
He dressed up like a clown for them
With his face paint white and red
And on his best behavior
In a dark room on the bed he kissed them all
He'd kill ten thousand people
With a sleight of his hand
Running far, running fast to the dead
He took off all their clothes for them
He put a cloth on their lips
Quiet hands, quiet kiss
On the mouth
And in my best behavior
I am really just like him
Look beneath the floorboards
For the secrets I have hid
